Quan es roda en càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant. En els primers anys del cinema la càmera fixa era molt habitual en totes les produccions.
Aquesta és una escena de La quimera de l’or (The Gold Rush, Chaplin, 1925) en què veiem un exemple de càmera fixa.
Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment: la panoràmica, el travelling i el moviment lliure.
1. La panoràmica és el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o oblic. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.
En aquest vídeo, fragment d’ El mensajero del miedo (The Manchurian Candidate, J. Frankenheimer, 1962), la càmera va girant circularment sobre el seu propi eix per descriure tots els assistents (a partir del segon 57).
2. El tràveling(travelling en anglès) és un moviment que desplaça la càmera d’un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.
En aquest famós fragment de Perseguit per la mort (A. Hitchcock, 1959) hi veiem dos exemples de tràveling: primer un de frontal, quan la càmera segueix des de davant la cursa del personatge, i després un de lateral, quan el segueix des del costat.
Aquesta és l’escena final d’Amélie (J.P. Jeunet, 2001), en què la càmera va movent-se frontalment o lateral per seguir el recorregut dels dos personatges en motocicleta.
Parlem de tràveling lateral quan la càmera va movent-se lateralment, normalment seguint -des del costat- el moviment d’un personatge.
En aquest vídeo hi veiem un exemple típic de l’ús del tràveling en una retransmissió esportiva televisiva: la càmera va seguint lateralment el recorregut dels nedadors dins la piscina.
Aquest és el final de American beauty (Sam Mendes, 1999). Al minut 2’04 del vídeo hi ha un curiós ús expressiu del travelling, que ens serveix per viatjar pels diferents moments vitals importants del protagonista, que veu passar la seva vida per davant abans de morir.
Parlem de tràveling frontal és quan la càmera es mou cap endavant o enrere: o bé seguint un personatge que es mou o bé apropant-s’hi o allunyant-se’n.
En aquest fragment, l’inici de Trainspotting (D. Boyle, 1996), hi tenim diversos tràvelings frontals que van seguint la cursa del personatge.
En canvi en aquest cas, l’escena final de Juno (J. Reitman, 2007), la càmera fa un tràveling frontal per anar-se allunyant dels dos protagonistes i tancar així el film
El tràveling circular és aquell en què la càmera gira en cercle al voltant del personatge.
3. El moviment lliure és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).
Aquest és el principi de Rebeca (A. Hitchcock, 1940) on veiem com la càmera va recorrent el camí que porta a la casa. (aquest fragment és també un molt bon exemple de càmera subjectiva)
Aquest és el final de Crash (P. Haggis, 2004), en què després de l’última pla veiem la càmera allunyar-se zenitalment en moviment lliure per acabar enfocant la ciutat que ha estat escenari de la pel·lícula (per veure l’escena només cal que cliqueu sobre la finestra).
Aquest fragment forma part de la persecució inicial de Casino Royale (J. Campbell, 2006), en què la baralla és mostrada amb diversos moviments de grua.
Un moviment lliure particular és el que anomenem el de càmera a l’espatlla o steadycam. Amb la steadicam -càmera que amb els seus accessoris va subjecta a l’espatlla de l’operador mitjançant cinturons i suports lleugers per evitar vibracions- és possible realitzar, també, moviment combinats de panoràmica i tràveling. Es tracta d’un efecte que s’aprecia en algunes filmacions per a televisió fetes en condicions difícils (accidents, guerres, aglomeracions…).
Un famós exemple d’ús de l’steadycam és el que va fer Stanley Kubrick a The Shinning (El resplandor) (Stanley Kubrick, 1980), quan la càmera segueix el fill que va pels passadissos de l’hotel en tricicle.