Enquadrament

L’enquadrament és la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà. Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat ens mostrarà, és a dir, quin tipus de pla, i des d’on ens la mostrarà, és a dir, amb quin angle d’enquadrament. Dit d’una altra manera, en la realitat nosaltres podem triar cap on mirem. Quan mirem una pel·lícula el director decideix per nosaltres i estem obligats a posar-nos únicament en el lloc que el director ha decidit.

 

L’angle d’enquadrament és el punt i la direcció en què col·loquem la càmera respecte de l’objecte filmat (o fotografiat). Segons l’alçada des de la qual enquadrem l’objecte o el personatge distingim diversos angles d’enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital.

1. L’angle normal o neutre és quan la càmera se situa a l’alçada dels ulls del personatge. Això no és així en totes les cultures audiovisuals, de vegades l’angle normal se situa a uns pocs pams del terra, com en el cinema japonès clàssic.

 

2. L’angle picat és aquell en què la càmera se situa per sobre de l’objecte. Generalment això provoca que el personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal.

En aquesta escena, el final de Ciutadà Kane (O. Welles, 1941), hi veiem una llarga escena amb angle picat amb grua, que ens mostra la magnitud de l’escenari.

 

En aquesta escena final de L’onada (Die Welle, Dennis Gansel, 2008) veiem com el director, igual que en altres escenes de la pel·lícula, al minut 1’00 del fragment utilitza el pla picat per a donar sensació de poder i uniformitat.

 

3. L’angle contrapicat és aquell en què la càmera se situa per sota de l’objecte. Això fa guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d’efectes: realçar o magnificar el personatge mostrant-lo en tota la seva grandesa o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador.

En aquest gag del programa Polònia es juga amb el picat i el contrapicat per accentuar l’efecte que es busca.

 

4. L’angle zenital és aquell en què la càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.

Aquesta és la famosa escena de Psicosis (A. Hitchcock, 1960) en què el detectiu Arbogast entra a la casa de Norman Bates. Cap al segon 0’53 veiem com Hitchcock va triar un pla zenital per ensenyar-nos el moment de l’apunyalament (entre d’altres raons, per seguir amagant la identitat de l’assassí).

 

La síndrome del vídeo vertical és una divertida aproximació a la pràctica habitual i tan poc encertada de gravar en vertical amb el mòbil: